Cultura

Entre nuestros equipamientos culturales podemos encontrar:

> Auditorio del centro social:
Dirección: C/ Huit de maig, s/n, 03570 Villajoyosa (Alicante)

Tel.: 965894250

Este espacio se utiliza para actos culturales y sociales, tiene una capacidad de 359 localidades y su construcción data del año 1989.

> Biblioteca pública municipal Cristobal Zaragoza.

Puede consultar toda la información en su web municipal

>Finca la Barbera dels Aragonés

>> Auditori al Aire libre
Dirección: Avda. Benidorm, 1, 03570 Villajoyosa (Alicante)

Ubicado en el parque de la Casa Barbera dels Aragonés, el Auditorio al Aire libre tiene una capacidad aproximada de 700 localidades y se destina principalmente en los meses de verano a actuaciones culturales.

>> Espacio de arte contemporáneo.

Dirección: Avda. Benidorm, 1, 03570 Villajoyosa (Alicante)
Consiste en un espacio anexado a la Casa Museo Barbera dels Aragonés en el que se distinguen dos zonas; una de ellas cubierta, dedicada a la exposición de arte contemporáneo, y otra semidescubierta que complementa al espacio expositivo a la vez que constituye el vestíbulo del mismo. Esporádicamente se programan actividades culturales como : recitales, conciertos, espectáculos de pequeño formato, etc.

>> Jardines interiores Doña Cocncha y Carraca

Dirección: Avda. Benidorm, 1, 03570 Villajoyosa (Alicante)
Estos jardines privados se encuentran ubicados en la Casa Museo de la Barbera dels Aragonés y se accede a ellos por el interior de la casa o por los jardines públicos, éste área se reserva para actos puntuales como ceremonias civiles, recitales, exposiciones, presentaciones de libros, certámenes literarios, ruedas de prensa, conciertos. etc.

>> Museo de la Barbera dels Aragones.

>> Salón Don Pedro

Dirección: Avda. Benidorm, 1, 03570 Villajoyosa (Alicante)

El Salón Don Pedro es una estancia protocolaria dedicada también a varias actividades como recepciones, ceremonias civiles, ruedas de prensa, presentaciones, representaciones, conciertos, así como pequeñas exposiciones de manera puntual en la parte de arriba.

XL PREMI DE NARRATIVA EN VALENCIÀ FELIPE RAMIS

1ER PREMI

JOSEP MARIA BALBASTRE VILA (Vallada, València)

EL FRANCTIRADOR
A través de la mira telescòpica, el camp de visió és circular. El món es redueix, perd les referències externes i no sé què ocorre a la perifèria. Aïllat de l’entorn, la meua indefensió és total. El transcurs de la vida es concentra en un punt, just en l’encreuament de la ratlla vertical i la ratlla horitzontal, aquest punt de graduació igual a zero al centre del visor com un forat negre que s’engul el paisatge d’edificis sense parets, les habitacions a la vista, els llits desfets, les taules de les cuines amb els plats de l’últim dinar inconclús. Durant les missions, passe hores en l’amagatall, hores que s’allarguen infinitament. I estirat a terra, invisible amb la roba de camuflatge, o ajupit en un terrat o darrere d’una finestra, vigile el petit món circular durant hores i dies lents i buits. De tant en tant, pel radiotransmissor m’arriba la veu de l’observador. Ara mateix el company deu jaure en algun terrat dels edificis contigus, potser a uns trenta metres, o quaranta, no ho sé, des d’ací no el veig, ell també es camufla, passa desapercebut. Des d’una posició més elevada que la meua, el seu horitzó s’amplia i amb els prismàtics recorre l’espai enemic en un meditatiu moviment de vaivé, d’esquerra a dreta, de dreta a esquerra, un vaivé d’atenció plena, sense distraccions. Però no medita, en realitat localitza els objectius, els analitza, em dona instruccions, m’avisa dels perills. L’observador és el meu protector, té cura de mi, amb la veu m’acompanya més enllà de la terra de ningú i de les cruïlles dels carrers plens d’enderrocs, m’indica el moment idoni per a prémer el gallet.
Ja deu fer molts dies que vaig eixir de casa. Dotze, catorze, setze? No puc calcular amb exactitud el temps que ha passat. La nostra missió és per tres setmanes, però ací els dies són completament plans, idèntics els uns als altres, solament alterats per detonacions llunyanes, per sirenes de vehicles accelerats, per trets ocasionals i precisos que faig seguint les indicacions de l’observador. Intente omplir-los, els dies, amb records inconnexos o amb imatges casolanes que alleugerisquen l’espera i que enganyen els moviments pausats del rellotge. El darrer desdejuni a la cuina de casa, Margaret que mossega la brioix, un lleu polsim de sucre que se li ha quedat enganxat al llavi superior, els seus cabells llargs que onegen i el sol ixent que els il·lumina per darrere des de l’ample finestral del jardí. Ves amb molt de compte, em repeteix a través del baf que puja del café amb llet, pensa en mi i en Chloe, això et relaxarà els nervis i et distraurà.
Ho ha dit somrient amb els llavis lluminosos, però el somriure du adjunta una ombra de tristesa. Fa un glop curt de la tassa perquè el café amb llet crema. I la petita Chloe entra corrents per la porta de la cuina, els peus descalços, els rulls esvalotats sobre els muscles, un llibre a les mans, el riure de Chloe des del buit de la dent de llet que li va caure just ahir, papa, mira què m’ha deixat la fada de les dents! És Goldilocks i entra a la casa dels tres ossos! Jo l’agafe al braç, l’alce ben amunt, li agrada perquè soc molt alt i ella s’imagina que és una papallona, un ocell, una aeronau de combat F-16 Falcon. I tu, d’on m’ixes ara, eh? Que t’havies amagat? S’ha vestit amb pantalons de tela vaquera i la samarreta blanca amb un disseny de cercles concèntrics dels colors de l’arc de sant Martí. Que te n’has fugit una altra vegada, pillantona? I ella riu i diu que no ha fugit, que s’estava a l’habitació passant fulls del conte per veure’n els dibuixos. I la mare se la mira amb ulls espurnejants. A la mare sempre li espurnegen els ulls a pesar de l’ombra de tristesa, sobretot quan es mira la Chloe i la Chloe està rient. I jo la deixe amb suavitat al terra de la cuina, de taulells clars perquè donen més llum, i li acarone els rulls d’un daurat avellanenc mentre agafe el conte de Goldilocks. Recorda que no has d’eixir de casa tu sola, que l’altre dia ja vas fugir, li dic amb un posat tan seriós com fals perquè com pots renyar seriosament una xiqueta que acaba de perdre la primera dent de llet? Sort que et va veure la veïna i et va portar de seguida. Ja t’hem dit que ara has de ser molt obedient. Però ella només fa que riure i pregunta quan llegirem el conte de la xiqueta rossa i els ossos i m’ensenya el buit enmig la dentadura tan blanca. La imatge es barreja amb la de Margaret, que doblega els genolls per posar-se a la seua alçada i la mira als ulls blavosos, l’agafa de les mans i diu que ara el papa se’n va a treballar però quan torne segur que te’l llegirà. I roman encara uns segons amb un genoll a terra mentre diu que puge de pressa a l’habitació i que es pose les sabatilles que si no es refredarà i que agafe la motxilla perquè es fa tard per anar a escola i encara ha de desdejunar. Després hi ha uns besos de comiat, un per a cada una, una carícia a la galta, ves amb molt de compte, Chloe ha desaparegut per la porta de la cuina i ja estic de nou a la posta, amb el vestit de camuflatge del mateix color desllavassat dels edificis, la mira telescòpica circular, l’observador a uns metres per darrere de mi, a l’aguait dels carrers semidesèrtics en les hores llarguíssimes.

Em fan mal els braços i els muscles, se m’han entumit i rode lleugerament per acomodar la posició. A poc a poc la sang torna a circular pels capil·lars amb aquell formigueig tan incòmode. L’arma descansa sobre un munt de rajoles trencades al terrat d’aquest edifici en ruïnes, ja inhabitable, amb la façana cosida a tirs com totes les que puc observar des d’ací. El cel per damunt de mi és blau i ample. La brisa que s’ha girat fa poc des de l’oest du retalls de fum negre i sentor de gasolina i això és important per efectuar el tret, vull dir, la direcció de l’aire i també la velocitat. Són importants per a calcular la trajectòria, perquè si no la bala es desvia i no fa blanc. I els instructors ens ensenyen a calcular la distància i a considerar el pes del projectil, la humitat de l’aire, la velocitat de desplaçament de l’objectiu. Els instructors són molt estrictes en l’entrenament d’un franctirador d’elit. De sobte el radiotransmissor brunz. És un so de baix volum, entretallat, com un vol d’abella entre dues flors. Hi ha moviment als carrers, diu la veu de l’observador. Tres o quatre cotxes, un poc a la dreta, a la una. Em col·loque en la posició adequada, cos en pronació, colzes sobre el terra, les cames lleugerament entreobertes. Agafe l’arma, munte el pany de precisió i comprove que tanca sense obstruccions a la recambra. Després aplique l’ull a la mira telescòpica i el món es torna circular, d’un color ataronjat que redueix els contrastos. Corregisc l’angle de tir segons les indicacions de l’observador. Veig molta pols, la llum no és bona perquè el sol està molt baix i entra en diagonal, i sí, hi ha uns cotxes que s’allunyen i desapareixen rere el núvol de pols. Continua atent, diu el radiotransmissor, veig un grup de gent caminant. Jo també veig la gent. Porten una bandera, afegeix ell. També veig la bandera. La llum provoca reflexos aberrants en el visor però la pols es dissipa a poc a poc. Són uns xiquets els que porten la bandera, dos, cada un l’agafa d’una punta i alcen els braços massa curts tot el que poden. A voltes saltironegen o corren un poc mirant-se la bandera. La bandera oneja darrere d’ells. Em ve a la memòria l’instructor durant el període d’entrenament, els xiquets també són objectius! Faig els exercicis de respiració i pense per què un xiquet hauria de ser un objectiu. Els xiquets de hui seran els terroristes de demà!, em respon l’instructor a la galeria de tir. Atenció, objectiu a la vista, ha dit l’observador entre dos brunzits. Abandone les meues cavil·lacions i torne a fixar-me en el meu petit món dins del cercle taronja. A una distància suficientment llarga, la rotació de la Terra també afecta l’èxit del tret, l’efecte de Coriolis en diuen. El pilot de gent ha desaparegut per un cantó però veig encara els xiquets fent bots i alçant els bracos. La llum ha millorat, hi queda un poc de pols enlaire. La bandera voleia amb la brisa que ve de l’oest i de vegades tapa els portadors. Un d’ells sembla moré, l’altre té els cabells més clars. El radiotransmissor diu que en uns segons es trobaran a tir. Jo col·loque suaument l’índex al gallet. Acompasse la respiració, ha de ser amb els pulmons en buit. Em concentre en la creu al centre de la mira telescòpica. Ara veig més clarament el xiquet dels cabells clars. Els rulls daurats li cauen sobre els muscles. Arriba l’ordre, dispara! Però Chloe és molt lluny d’ací, recorde que havia entrat a la cuina amb un conte i se n’anava a escola, havia pujat a l’habitació per posar-se les sabates. L’escola de Chloe és molt lluny, a molts quilòmetres d’aquella bandera. I el vent eleva la bandera, que ara deixa a la vista els pantalons vaquers, la samarreta blanca. Dispara!, ha repetit el radiotransmissor. La samarreta blanca amb cercles de color com un arc de sant Martí, els cercles concèntrics sobre el pit, la motxilla a l’esquena. Les motxilles escolars són un bon amagatall per a transportar explosius. L’instructor ens deia no heu de tirar al cap, el cap no és un blanc segur perquè es mou massa. Apunteu al pit, que presenta una superfície més ampla. Però a voltes el vent i l’efecte de Coriolis, i aquests cercles concèntrics de la samarreta que es mouen per la mira telescòpica, uns cercles de colors. Dispara! Totes les dents de llet són iguals? I com s’ho fa la fada de les dents per distingir-les? Té una instructora especialitzada? Classifica els xiquets segons la morfologia de les dents de llet? Dispara ja!, s’acaba el temps! Exhale, l’articulació del dit es mou, sent una olor llunyana de gasolina i fum. De sobte, el blau del cel s’ennegreix, es trenca i cau a trossos sobre mi.
Les tres setmanes han passat, els dies de planificació, les hores d’avanç cautelós pels barris perifèrics, les jornades apostat als terrats, els descansos al campament base. Ara se’n fa càrrec l’equip de relleu, tres setmanes més. Quan me’n vaig de missió mai no agafe les claus de casa, així que polse el timbre. No hi ha ningú al carrer. Molt llunyana, em sembla escoltar una sirena. Transcorren uns segons i, quan estic a punt d’insistir amb el timbre, Margaret obri la porta. El vestit blanc que du arreplega tota la llum que encara queda del sol ponent i es tiny de taronja. M’agrada la manera com el rostre se li torna radiant quan em veu.
Es llança als meus braços i em besa. Entrem abraçats al vestíbul entropessant, quasi a punt de caure. Em pregunta com estic mentre continua besant-me les galtes i la boca. He patit molt, saps? Els dies es fan llargs i arribe a perdre’n el compte. I també em diu que cada torn de tres setmanes se li fa més pesat i que a voltes les sirenes d’alarma i la por. Jo responc que estic bé, que tot ha anat bé, que he pensat molt en ella i en Chloe, i que ara ja estic de nou a casa, que tenim tres setmanes per davant. Li pregunte per Chloe, si ha estat malalta, com li ha anat a l’escola. Entrem a la cuina. Margaret connecta la cafetera i parla mentre van escalfant-se les resistències. Un matí van abaixar al refugi, per les alertes, però al final no va passar res en aquella àrea. Obri l’armari de vora la campana extractora i agafa dues càpsules de Nespresso ristretto. I la mestra diu que mostra molt d’interés per la lectura. Ara mateix estava jugant al jardí. Chloe, Chloe!, crida en veu alta, endevina qui ha vingut! Em venen imatges dels xiquets i la bandera, del cel blau ennegrit de fum. Saps, Margaret, li dic, a voltes hi ha xiquets al punt de mira, ens entrenen per a això, però no és gens fàcil, de vegades dubte. Margaret obri el compartiment de la cafetera i hi introdueix la primera càpsula. Tu pensa, diu ella, que aquells xiquets un dia aprendran a disparar. Després col·loca una tassa davall del dispensador, ajusta la palanca dosificadora, s’escolta un clic i el café comença a vessar en la tassa i fumeja. Chloe, Chloe!, torna a cridar. Es deixen sentir unes passes descalces que corren per damunt la gespa del jardí. De sobte apareixen uns rulls mig daurats que ballen a dreta i esquerra com si el vent els fera voleiar. Papa, mira què m’ha deixat la fada de les dents! Chloe riu i, quan ho fa, deixa a la vista el buit de la primera dent de llet que li ha caigut. Que bonica la veig amb els pantalons de tela vaquera i la samarreta amb cercles de colors al pit. Jo l’abrace i li bese les galtes enrogides. Quan em llegiràs el conte?, continua ella, és el de Goldilocks i els tres ossos! Li fregue el nasset amb el meu mentre li dic que de seguida, que tinc moltes ganes de llegir-li contes, perquè la mestra ha dit que a Chloe li agraden molt els contes, però que primer he de dutxar-me i canviar-me la roba, no creu? Que jugue una estona més al jardí, però que vaja amb compte de no tacar-se la roba de verd amb la gespa. Ella em fa a mans el conte i, mentre jo el subjecte, l’obri i passa pàgines de pressa, mira quins dibuixos que té!, els ossos han de menjar-se la sopa. I abans que se me’n fuja cap als seus jocs, jo li prem el cosset i li dic que la vull molt. M’arriba un perfum de xampú infantil i la mire als ulls blaus, li embulle els rulls, li escarote el serrell. Ella arronsa els muscles divertida i jo li acarone la part de darrere del cap, on els cabells són més esponjosos, potser més daurats, i el dit índex se m’enfonsa en el forat que descobrisc vora la junta entre l’occipital i el parietal esquerre, i note les esquerdes de l’os, la flonjor de la massa encefàlica, la seua escalfor apegalosa, una duresa metàl·lica al fons. I, mentre ella comença a córrer cap a la porta del jardí, em quede amb un genoll a terra, absort, recorde un cel blau a trossos, mire les gotes roges que s’esvaren del meu dit i cauen sobre el terra de la cuina i van tacant a cercles la creu de les rajoles, que són de color clar, perquè donen més llum.

ACCÈSSIT

FRANCESCA GIL PUIGCERVER ( Xàbia)

ELS FILS INVISIBLES
Pseudònim: J. Eixam.

Trini venia d’una estirp de dones. S’havia criat entre les cinc germanes de sa mare —Pepa, la major; Trinitat, sa mare; Encarnació, Carme i Carolina—, dones que havien après a fer de la necessitat virtut i de la pena, força. Elles havien sigut la seua escola, el seu refugi i, sovint, la seua trinxera. Els pocs homes d’aquell matriarcat havien desaparegut prompte, engolits per la guerra, la misèria o aquella mala sort que sempre semblava rondar-los. Era com si un vent antic, tossut, s’entestara a arrabassar-los de la història familiar, deixant-les a elles soles, dretes, com cinc pins resistint un temporal.
Aquell dia n’havien perdut un altre. Havia sigut llarg i feixuc, d’aquells que deixen el cos buit i l’ànima massa plena. Havien soterrat el cosí Joan Batiste, molt conegut al poble.
Havia treballat tota la vida al bar de la plaça: primer com a mosso, després com a home de confiança, i finalment com a família, en casar-se amb la germana de l’amo. Per això, tot el poble passà per casa, deixant paraules, silencis i mans a l’esquena. Era una persona estimada, d’aquelles que no fan soroll però deixen llum.Tenia un caràcter afable, una bonhomia que no s’aprenia:es porta de naixement.
Quan tot acabà, Trini tornà a casa i s’assegué a la butaca, en aquelles hores de poqueta nit en què l’aire començava a refrescar i la casa semblava respirar amb ella. Sentia com el cos poc a poc es destensava. Sempre li havien agradat eixes hores: un temps menut, només seu. Temps de pensaments dispersos —aquell dia, la tristesa ho negava tot—, de recompte silenciós del que havia sigut el jorn i d’intentar posar ordre al que vindria l’endemà.
Però, per damunt de tot, hi havia la lectura. Quan s’endinsava en un relat, el món es desdibuixava; la realitat quedava enrere, com un mirall antic oblidat en una cambra tancada. Les paraules la sostenien, li feien respirar d’una altra manera.
Aquella nit, però, la calma s’esvaí de colp.
El picaport sonà tres vegades. Sec. Metàl·lic. Un so breu, exacte, que trencà el silenci .
Trini alçà el cap, amb el cor accelerat, com si algú li haguera estirat un fil invisible des del pit.
—Qui és?—preguntà.
Un segon.Dos.Tres.
—Soc jo. Pepe.
La veu li travessà el pit com un llampec. Les mans li tremolaren. S’alçà sense pensar, com si el cos sabera abans que la ment què estava a punt de passar. Obrí la porta de bat a bat.
I el temps, de sobte, es plegà sobre si mateix. Les llàgrimes començaren a brollar sense soroll, esllavissant-se galtes avall. No era possible. Durant un instant, el món quedà suspés, com si la casa sencera continguera la respiració. Trini es quedà immòbil, amb la mà encara a l’aire, com si el temps s’haguera trencat. El cor li bategava tan fort que li semblava sentir-lo a les orelles. Les cames li tremolaven. Una calor sobtada li pujà per la cara, seguida d’un fred que li baixà per l’esquena.
Aquella veu… Aquella veu que havia escoltat de menuda, que havia buscat en somnis, que havia cregut sentir en algun carrer ple de gent, només per descobrir que era un desconegut. Aquella veu que havia donat per perduda. No podia ser.
Desprès de mès de quaranta anys sense cap notícia, quan tota la família havia aprés a viure amb la seua absència, apareixia Pepe. El cosí amb qui s’havia criat. El xiquet amb qui havia compartit jocs, corredisses i secrets. El jove que, a l’inici d’aquella maleïda guerra, s’havia esvaït sense deixar rastre, estava allí.
Amb les mans tremoloses obrí la porta de bat a bat.
Allí estava. Durant un instant, cap dels dos no es mogué. Era com mirar un fantasma, però un fantasma amb ombra, amb arrugues, amb ulls cansats. Un fantasma que respirava. Trini es tapà la boca amb la mà, i les llàgrimes seguien brollant-li sense soroll, com si hagueren estat esperant aquell moment durant dècades.
Pepe féu un pas endavant, insegur, com si temera que ella desapareguera si s’acostava massa.
—Trini… —murmurà.
Ella no pogué respondre. Només avançà i l’abraçà. Fort. Amb una força que no sabia que li quedava.
Ell la rodejà amb els braços, i durant uns segons, el temps es dissolgué. Com si volgueren recuperar d’una sola vegada tot el temps perdut.
No eren dos adults marcats pels anys: eren dos xiquets que tornaven a trobar-se després d’haver-se perdut en un bosc massa gran.
Ploraren. No ploraven només per Joan Batiste, ni per la guerra, ni per l’exili. Ploraven per tot el que no havia pogut ser. Per les cartes que no arribaren. Per les notícies que mai no vingueren. Per les nits en què cadascú havia pensat en l’altre sense saber si encara vivia.
Quan es separaren, només uns centímetres, es miraren com si hagueren de reconéixer-se de nou. Pepe tenia el rostre més prim, més dur, amb solcs que parlaven de sol, de fam, de silencis llargs. Però els ulls… Els ulls eren els mateixos. Aquella espurna viva, aquella intel·ligència ràpida, aquella manera de mirar que sempre semblava veure més del que deia.
Era un home menut, de cabell fosc esquitxat de canes, amb un bigot poblat. Els anys li havien marcat el rostre amb solcs profunds. El seu valencià sonava diferent: més suau, endolcit pel francès que parlava des de feia dècades.
—Has tornat… —aconseguí dir ella, amb la veu trencada.
—No sabia si ho faria mai —respongué ell, amb un somriure que era mig tristesa, mig alleujament.
Entrà a la casa amb passes lentes, com si cada centímetre de terra que trepitjava fora un territori desconegut i, alhora, íntim, mirant-ho to com si cada objecte poguera ser un record. La cambra li era estranya i familiar alhora, com un somni repetit massa vegades.
Trini observava com els seus ulls recorrien la cambra amb una mena de reverència silenciosa, com si tinguera por de trencar alguna cosa només amb la mirada. La porta encara oscil·lava lleument darrere d’ell, com si el món exterior no acabara d’acceptar que aquell home havia tornat.
Pepe es detingué al primer metre, respirant profundament. L’olor de la casa —una barreja de fusta vella, sabó de rentar i un toc de cafè recent— li arribà com un colp suau, inesperat. Tancà els ulls un instant, i Trini veié com el seu pit s’alçava i baixava amb una emoció continguda.
—Feia olor així…? —murmurà ell, més per a ell mateix que per a ella.
Trini no respongué. Sabia que no parlava de l’olor real, sinó de la sensació: aquella mena de refugi que només tenen les cases on un ha sigut feliç de menut.
Avançà uns passos més. La llum tènue de la làmpada del menjador li acariciava el rostre, i ell la seguia amb els ulls, com si no recordara com era la llum d’una llar. Passà la mà per damunt de la taula, fregant la superfície amb els dits, com si volguera comprovar que era real, que no era un somni febril com els que havia tingut al camp.
—Tot és… més menut —digué, amb un somriure tímid.
—Tu eres més gran —respongué Trini, amb una dolçor que li sorprengué fins i tot a ella.
Ell somrigué, però el somriure li quedà penjat als llavis, com si no sabera ben bé com continuar. Caminà fins al prestatge dels llibres. S’aturà davant d’ell amb una expressió que era una barreja de curiositat i nostàlgia. Alçà la mà i passà els dits pels lloms, un per un, amb una lentitud gairebé cerimonial. Era com si volguera llegir-los amb la pell, com si cada llibre fóra una finestra a la vida que ell no havia pogut viure.
—Has llegit molt —digué, amb un somriure cansat,però sincer.
—Tu també hauries llegit, si hagueres pogut —respongué ella, sense pensar-s’ho.
Pepe es girà cap a ella. En els seus ulls hi havia un agraïment profund, però també una ombra, un dolor antic, una mena de resignació que només tenen els qui han vist massa.
S’assegueren. No massa junts, no massa lluny. Com si necessitaren un espai per respirar, però també la proximitat per no perdre’s de nou.
—Com ha sigut la vida? —preguntà ella, amb un fil de veu.
Pepe tardà uns segons a respondre. No perquè no sabera què dir, sinó perquè havia de travessar una porta invisible, una porta que havia mantingut tancada durant anys. —He viscut… —digué, que no és poc.
I començà.
Havia sigut contramaestre de la flota republicana. Parlava d’aquells anys amb una barreja d’orgull i cansament, com qui recorda una vida que ja no li pertany. Però el to li canvià en arribar al final de la guerra civil.
La derrota… L’exili… La mar plena de silencis…
—Vam eixir del port de Cartagena com vam poder. Sense mirar arrere —digué, amb la veu baixa, com si encara temera que algú l’escoltara.
La flota fidel a la República fugiren de la repressió dels vencedors i acabaren confinats en camps de concentració. Ell formava part dels milers de mariners que van arribar al port de Bizerta, a Tunísia, del grup de valencians que van patir l’internament en camps com el de Meheri Zabbens.
El camp feia olor de suor vella i de por. Una olor espessa que s’enganxava a la pell i no marxava ni amb l’aigua bruta de les llaunes. El sol queia sense misericòrdia sobre la terra nua, i la pols s’alçava amb cada pas, fina, persistent, entrant als ulls i als pulmons.
Aquell paisatge, despullat de tot, semblava fet per a trencar els homes.
Els primers dies, Pepe encara conservava una mena d’inèrcia vital, com si el cos no haguera entés del tot que la guerra havia acabat i que ara començava una altra batalla, més silenciosa i més llarga. Però a mesura que passaven les hores, els dies, les setmanes, aquella energia s’anava esfilagarsant. La fam, la calor, la brutícia, la humiliació… tot s’acumulava com capes de pols sobre un objecte antic.
Els matins eren una ferida oberta. El xiulet sec dels vigilants trencava la foscor abans que el sol apareguera. Després venien els crits, en una llengua aspra que colpejava l’aire com una pedra llançada contra un vidre. El colp de les botes contra el sòl dur marcava el ritme d’aquell infern.
Els cossos s’alçaven lents, adolorits, com si cada os haguera envellit de colp durant la nit.
El camp era un conjunt de construccions de maçoneria envoltat de filats rovellats. Antigament havia sigut un poblat al voltant d’una mina de fosfat de calç, però ara era només un erm sense ombres. No hi havia aigua, ni electricitat, ni latrines.
La calor del dia i el fred de la nit s’alternaven com dos enemics que es rellevaven per no deixar-los respirar.
El menjar era escàs i dolent: aigua calenta amb algun fesol o cigró que surava com un miracle trist. El pa portava guix i plom per augmentar-ne el pes, i els estómacs es revoltaven, inflats, malalts.
La fam era una presència constant, una bèstia que rosegava per dins i que no deixava pensar en res més.
No tenien res: ni flassades, ni plats, ni coberts, ni sabó, ni fulles d’afaitar. Alguns havien aconseguit portar estris del vaixell, però la majoria havien d’esperar que els companys acabaren de menjar per poder utilitzar els seus plats i culleres.
Des de la primera nit, els polls i les xinxes es convertiren en companys inseparables. Les mosques i mosquits formaven una plaga tenaç que no respectava ni el son ni la febre.
Les malalties eren constants. La disenteria, la febra tifoide, la malària.
A Pepe, la malària li cremava per dins. De vegades tremolava sense poder-se controlar; d’altres, la febre li embotava el cap i el deixava en un estat de somnolència estranya, com si el món s’haguera tornat líquid. Sabia que no resistiria els treballs del camp. Ho sabia, i la por li feia un nus a l’estómac que no es desfeia mai.
Les nits eren pitjors. El silenci no era silenci: era un murmuri de respiracions pesades, de gemecs continguts, de cossos que es movien buscant una postura menys dolorosa. De vegades, un crit trencava la foscor. Altres vegades, un nom. I sempre, sempre, el soroll dels trets a la llunyania, com un recordatori que la vida penjava d’un fil massa prim.
Un matí, abans de l’alba, corria un murmuri estrany entre les barraques. Un nom que passava de boca en boca sense acabar de dir-se. Els rostres, pàl·lids i enfonsats, es miraven amb una barreja de por i resignació.
—Havien afusellat el sastre —digué Pepe.
Callà un moment. El record li travessava la veu.
—Per una llauna de sardines.
La notícia s’escampà com una taca d’oli. Ningú no parlava en veu alta, però tots ho sabien: el camp necessitava un sastre. I el sastre estava mort.
Després, el crit dels vigilants:
—Un sastre!
La paraula quedà suspesa en l’aire, pesada com una condemna. Pepe sentia el batec del cor a les temples. Pensà en sa mare, en el fil i l’agulla apresos de menut, en les hores assegut al costat d’ella, cosint roba vella per donar-li una segona vida. Pensà també en aquell home mort, en les seues mans, en la llauna de sardines que havia costat una vida.
Respirà.
I avançà.
—Jo.
Li donaren paper de periòdic, unes tisores gastades i una agulla torta. A l’ombra minsa d’una barraca, amb els dits encara febrils, copiava els models de les jaquetes i els pantalons. El paper es trencava, la tinta li tacava les mans, però ell continuava. Punt rere punt. Costura rere costura.
Al principi, els vigilants el miraven amb desconfiança. Després, amb una mena d’indiferència útil. Ell treballava sense alçar massa el cap. Aprengué a fer-se invisible dins del moviment de les mans.
Amb el temps, els vigilants començaren a reconéixer-lo. No li parlaven, però li deixaven un espai, una mena de respecte brut, nascut no de la compassió sinó de la utilitat. Ell cosia. I cosint, respirava.
Cada peça acabada era un dia més de vida. Cada punt, una resistència mínima però obstinada contra la mort.
De vegades, mentre cosia, li venia al cap la cara del sastre afusellat. Pensava en les seues mans, en si també tremolaven. Pensava en la llauna de sardines, en l’olor d’oli que devia haver quedat als dits.
—Allò no se me n’ha anat mai —digué, amb la mirada perduda—. No era només la fam. Era saber que podies desaparèixer per res.
Ella l’escoltava en silenci, amb el cor encongit, com si també ella haguera trepitjat aquella pols. A la cambra, la nit s’havia fet més fresca, i només se sentia la respiració pausada dels dos, asseguts cara a cara, compartint allò que el temps i la guerra no havien pogut esborrar.
Quan Pepe callà, la quietud no fou incòmoda. Era un moment ple, dens, com si totes les paraules dites hagueren trobat finalment el seu lloc.
Ella s’alçà sense pressa i anà fins a la cuina. Tornà amb una tassa de cafè per a ell i una altra per a ella. El líquid fumejant els escalfà les mans. A fora, la nit s’havia tancat del tot, un gos bordava lluny i trencava de tant en tant la calma del carrer.
Pepe observava la cambra amb ulls cansats, com qui reconeix un lloc sense haver-hi estat mai. Els llibres, la butaca, la llum groguenca del llumet. Tot allò era vida que havia continuat sense ell.
—Tots han fet camí —digué fluix.
Ella pensà en Joan Batiste. En tots els absents. En els noms que s’havien anat perdent amb els anys, dits cada vegada més fluix, fins quasi desaparèixer.
—Però alguns tornen —respongué.
Pepe somrigué, amb una tristesa dolça.
Abans d’alçar-se per anar a dormir, tragué de la butxaca interior de la jaqueta un bocí de tela. Era menut, gastat, amb una costura irregular. El deixà damunt la taula, amb una cura quasi reverencial.
—El primer que vaig cosir allí —digué.
Ella passà els dits per damunt del fil, aspre encara, i entengué sense preguntar. Aquella costura no era només tela: era temps sostret a la mort. Era també el record d’un altre home, anònim, que no havia pogut continuar cosint.
Apagà el llum.
I mentre la casa s’omplia d’ombres conegudes, pensà que hi ha ferides que no es tanquen mai del tot, però també hi ha fils invisibles que, malgrat la guerra, l’exili, els anys —i els noms que s’esborren—, continuen cosint la vida. I totes les dones de la seua estirp apareguerem en aquest moments sembrant vida.